Verbs

Verbs regulars i verbs irregulars

Els verbs regulars es conjuguen combinant l’arrel o lexema amb els morfemes de temps, persona, nombre i mode corresponents. Per aïllar l’arrel partim de l’infinitiu i en traiem la terminació: cantar → cant-.

Un verb regular es conjuga combinant l’arrel amb els morfemes adequats:

INDICATIU		SUBJUNTIU
Present	Imperfet	Present	Imperfet
cant-o	cant-ava	cant-i	cant-és
cant-es	cant-aves	cant-is	cant-essis
cant-a	cant-ava	cant-i	cant-és
cant-em	cant-àvem	cant-em	cant-éssim
cant-eu	cant-àveu	cant-eu	cant-éssiu
cant-en	cant-aven	cant-in	cant-essin

Els verbs irregulars són aquells que presenten canvis en l’arrel o en les terminacions. La irregularitat no es presenta en totes les formes ni en totes les persones. Compte! Les variacions ortogràfiques no es consideren irregularitats.

03.2 La primera conjugació

Per saber-ne més

El verb dar és un verb defectiu. Significa que a la conjugació del present, tant d’indicatiu com de subjuntiu, falten algunes de les formes verbals:

Un altre exemple de verb defectiu és el verb caldre: només se n’usen la tercera persona del singular i del plural (cal, calen).

Hi ha un gran nombre de verbs catalans que són de la primera conjugació. Tots són regulars tret de dar, anar, i estar. Fixa’t en els exemples i observa com de vegades la irregularitat és a l’arrel i d’altres, a la terminació:

	CANTAR	ANAR	ESTAR
present d’indicatiu	cant-o cant-es cant-a cant-em cant-eu cant-en	vaig  vas va  anem  aneu  van	estic   estàsestà  estem  esteu   estan
present de subjuntiu	cant-i cant-is cant-i cant-em cant-eu cant-in	vagi  vagis  vagi  anem  aneu  vagin	estigui  estiguis  estigui  estiguem  estigueu  estiguin
imperatiu	– cant-a cant-i cant-em cant-eu cant-in	–   vés vagi  anem  aneu  vagin	–  estigues estigui  estiguem  estigueu  estiguin

03.3 Alteracions ortogràfiques de la primera conjugació

Recorda

El present d’indicatiu i de subjuntiu dels verbs acabats en -iar tenen la síl·laba tònica en penúltima posició: estudio, estudiï, copio, copiï

Algunes variacions en les formes del verb no es consideren irregularitats pròpiament; són els canvis ortogràfics que cal fer-hi per adequar-se a les normes gramaticals. Les variacions de la primera conjugació són:

Infinitius acabats en -car, -çar, -gar, -jar, -uar + desinència en e o i canvien de grafia:

• c → qu: tacar, taco, taques, taquin; tocar, toco, toques, toquin.
• ç → c: caçar, caço, cacem, cacin; llençar, llenço, llenceu, llencis.
• g → gu: fregar, frego, freguem, freguin; pregar, prego, preguem, preguis.
• j → g: penjar, penjo, pengem, pengis; jutjar, jutjo, jutges, jutgin.
• u → ü: adequar, adeqüo, adeqüa, adeqües, adeqüis.

Infinitius acabats en -en -ear, -oar, -iar i -uar + desinències -i, -is, -in s’escriuen amb dièresi:

• present de subjuntiu: creï, creïs, creï, creem, creeu, creïn.
• imperatiu: crea, creï, creem, creeu, creïn.

03.4 La segona conjugació

Fixa-t’hi

• Els verbs dir i dur són de la segona conjugació, malgrat la seva terminació d’infinitiu en -ir i -ur. La terminació del gerundi, però, és com la d’un verb de la segona conjugació:

1a conjugació (cantar): cantant

2a conjugació (perdre): perdent

3a conjugació (dormir): dormint

dir → dient

dur → duent

El verb ploure és irregular de la 2a conjugació.

La majoria dels verbs de la segona conjugació són irregulars. Fem servir perdre i témer com a exemples regulars:

PRESENT D’INDICATIU	PRESENT DE SUBJUNTIU	IMPERATIU
perd-o perd-s perd perd-em perd-eu perd-en	perd-i perd-is perd-i perd-em perd-eu perd-in	- perd perd-i perd-em perd-eu perd-in
tem-o tem-s tem tem-em tem-eu tem-en	tem-i tem-is tem-i tem-em tem-eu tem-in	- tem tem-i tem-em tem-eu tem-in

Les irregularitats de la segona conjugació es poden agrupar d’aquesta manera:

• infinitius acabats en -ldre i -ndre: moldre, absoldre, dissoldre, resoldre, ofendre, dependre, suspendre…
• infinitius acabats en vocal + -ure: beure, deure, escriure, viure, moure, ploure…
• infinitius acabats en vocal + -ixer: conèixer, aparèixer, nàixer (o néixer), créixer, merèixer…
• infinitius acabats en consonant + -re o -er: rebre, concebre, percebre, admetre, témer, pertànyer…

Les formes verbals que poden presentar la irregularitat són:

• 1a persona present d’indicatiu: valc, molc, prenc, absolc, bec, escric, moc, conec...
• passat simple: escriguí, escrigueres, escrigué, escriguérem, escriguéreu, escrigueren.
• present de subjuntiu: ofengui, ofenguis, ofengui, ofenguem, ofengueu, ofenguin.
• imperfet de subjuntiu: conegués, coneguessis, conegués, coneguéssim, coneguéssiu, coneguessin.
• imperatiu: rep, rebi, rebem, rebeu, rebin.

03.5 Alteracions ortogràfiques de la segona conjugació

Recorda

No hi ha cap verb que tingui l’infinitiu ni el gerundi acabats en -guer o -guent (poder, podent, no pas *poguer ni *poguent).

Hi ha alguns participis que generen dubtes: cabut, empès, estret, fos, imprès, inclòs, mòlt, post, pres, sabut, venut…

Alguns verbs modifiquen la vocal del radical, segons si és tònica o àtona: jeu/jaurà (jeure), neix/naixerà (néixer), treu/traurà (treure)...

Els verbs poder i voler canvien la vocal de l’arrel per u en les formes de 1a persona del present d’indicatiu i tot el present de subjuntiu i de l’imperatiu: puc, pugui, vulgui, pugues, vulgues…