Teatre culte i tatre popular

Teatre popular

Al llarg de l’edat mitjana el teatre adquireix una rellevància per al poble que l’època de crisi literària entre els segles XVI i XIX no pot arrabassar. El teatre té una gran importància en la vida social i és considerat un espectacle multidisciplinari, i no tant una manifestació literària. Pel fet que el teatre és la diversió per excel·lència, és fàcil transmetre valors i idees durant les representacions. Aquestes tant poden ser manipulacions per part de les classes dirigents (sobretot eclesiàstiques com a reacció a les idees reformistes) com burles cap a aquestes per part de les classes populars.

El teatre popular té en compte els gustos i els interessos de la majoria, encara que hagin estat escrits per un sol autor. Quan es tracta d’obres col·lectives com Els pastorets o Els pessebres, o el Misteri d’Elx encara és més evident. Els misteris eren peces breus i molt senzilles que representaven en motiu d’alguna festivitat del poble. Normalment abordaven temes bíblics, hagiogràfics o marians. El Cicle de Nadal, el Misteri d’Elx i la Passió són les peces més reconegudes i encara perduren en l’actualitat. En aquest mateix grup, hi inclouríem Els pastorets, uns drames nadalencs, però que es van manifestar més tardanament. Un dels recopilatoris més importants de teatre popular el va descobrir el segle XVI Gabriel Llabrés i Quintana. El compendi, anomenat posteriorment Manuscrit Llabrés, agrupa quaranta-quatre peces religioses.

Lligats a la tradició popular profana remarcarem La farsa d’en Cornei, inclosa en El cançoner d’Híxar, d’autor desconegut. De La farsa d’en Cornei, només en conservem tres escenes en què el criat Cornei dialoga amb el seu amo Cas. L’obra vol mostrar el contrast entre dues classes socials a través de la visió que n’ofereixen els seus personatges: l’esperit aventurer d’en Cornei i la comoditat o conservadorisme d’en Cas. El missatge de l’obra es capgira, ja que al principi es fa un elogi a la vida casolana i es condemna la vida aventurera, mentre que al final la visió és la inversa. Definim l’obra com realista perquè tant en el tema com en el llenguatge s’hi reflecteix la societat de l’època. Les característiques generals d’aquest subgènere són el col·loquialisme, la presència de vulgarismes i trets dialectals i el to burlesc o satíric. Al mateix temps, no hem d’oblidar que el teatre és un mirall de la realitat.

El teatre culte

Al Renaixement, sorgeix un nou teatre modern a Europa. Els temes que s’hi tracten són civils i s’inspiren en els clàssics grecs i llatins com ara Plaute, Terenci o Sèneca. En aquest període, es treballa tant la comèdia com la tragèdia. No obstant, les tragèdies s’escriuen en llatí i es representen en universitats o corts aristocràtiques. Per això afirmem que el gènere lligat a la realitat és la comèdia. En català, o més aviat, amb presència de llengua catalana, trobem peces com ara Serafina, de Bartolomé de Torres Naharro; La vesita, de Joan Ferrandis d’Herèdia, i El cortesano, de Lluís del Milà. Aquest darrer és un cas especial, ja que es considera una obra teatral perquè va ser concebuda com a tal, però realment és una obra en prosa. Totes aquestes obres tenen relació amb València, el nucli geogràfic més important del teatre català. Fixem-nos ara, amb més deteniment, en aquestes obres teatrals:

• Serafina (1417) transcorre a la ciutat de València i són les seves dues protagonistes aquelles que empren el català per comunicar-se entre elles. Els tipus de personatges que hi intervenen són criats, cortesans, eclesiàstics, senyors, etc. En aquesta peça, el català representa una cinquena part de la totalitat de l’obra.
• La vesita, de Ferrandis d’Herèdia, és una farsa costumista i satírica de la burgesia valenciana representada a la cort de Germana de Foix i de Ferran d’Aragó, duc de Calàbria. El problema que planteja és senzill: un clergue anuncia a la seva senyora que vindran a visitar-la. A partir d’aquest moment s’estableix una discussió sobre aquests tipus de costums, i acte seguit van arribant les visites. Aquesta peça es considera l’obra per excel·lència del teatre català-valencià i destaca pel seu realisme, l’acció viva, la inclusió de música i els diàlegs carregats de sobreentesos i de malícia.