Ara bé, de vegades hi ha vocals que es pronuncien en dos cops de veu, és a dir, que pertanyen a dues síl·labes diferents. És el que s’anomena un hiat. En aquests casos, posem una dièresi sobre la i o la u per marcar com s’ha de pronunciar aquella paraula.
Per exemple, la paraula raïm (ra-ïm) es pronuncia en dos cops de veu i, per tant, posem una dièresi sobre la iper marcar que no hi ha diftong, a diferència d’aire (ai-re). Al quadre següent veuràs exemples de hiats i de diftongs:
HIAT
DIFTONG
veïna (ve-ï-na)
reina (rei-na)
amoïnar (a-mo-ï-nar)
boira (boi-ra)
ruïna (ru-ï-na)
cuiner (cui-ner)
llaüt (lla-üt)
aula (au-la)
peüc (pe-üc)
teulada (teu-la-da)
Per indicar que el diftong s’ha trencat, a banda de la dièresi, també podem fer servir l’accent, quan les regles d’accentuació ho permetin. Per exemple, en el cas de veí (ve-í), que porta accent perquè és una paraula aguda acabada en vocal. Per contra, el derivat veïna, que tampoc forma diftong, porta dièresi i no accent, perquè les normes d’accentuació no permeten d’accentuar aquesta paraula.
01.1 Altres usos de la dièresi
També es posa dièresi sobre la u dels grups güe/güi i qüe/qüi, per marcar que es pronuncien la u i la i; si no, es pronunciarien com els grups gue/gui i que/qui: aigüera, pingüí, freqüent, obliqüitat / guerra, guineu, queixal, química.
01.2 Estalvi de la dièresi
No porten dièresi, encara que formin hiat, els casos següents:
Les paraules acabades en els sufixos -isme i -ista:egoisme, ateisme, altruista...
Les paraules formades amb prefixos acabats en vocal com ara anti-, re-, co-, auto-, contra-:antiimperialista, reimpressió, coincidir, autoinducció, contraindicació...
Les formes verbals de l’infinitiu, el gerundi, el futur i el condicional dels verbs acabats en -eir i -uir:reduir, obeir; reduint, obeint; reduirà, obeirà; reduiria, obeiria.
01.3 La dièresi en les formes verbals
Hi ha unes formes verbals que sempre porten dièresi.
Tot i que en l’infinitiu, el gerundi, el futur i el condicional els verbs acabats en -eir i -uir no porten dièresi, en el participi sí que en duen: reduït, obeït, contribuït, agraït...
Aquests verbs tenen com a peculiaritat que el seu radical acaba en vocal i que aquesta entra en contacte amb la vocal i de la terminació. Sempre que es produeix aquest contacte, es forma un hiat i per marcar-lo, com ja hem vist, es pot fer servir la dièresi o bé l’accent, sempre que les regles d’accentuació ho permetin. Per tant, trobem temps verbals que alternen la dièresi (1a, 2a, 3a persona del singular i 3a del plural) i l’accent (1a i 2a persona del plural):
Els verbs acabats en -iar, -oar, -uar, -ear (canviar, lloar, avaluar, crear...) també tenen el radical acabat en vocal i això fa que quan aquesta vocal entra en contacte amb la i de la terminació es formi un hiat. Això succeeix en les formes del present de subjuntiu i de l’imperatiu.
Present de subjuntiu: canviï, canviïs, canviï, canviem, canvieu, canviïn.
No hay comentarios:
Publicar un comentario