Prossa del segle XVI

Quan parlem de la prosa del segle XVI, de la mateixa manera que hem fet amb el teatre, hem de tenir en compte l’àmbit profà i el religiós. El context literari català és poc significatiu si ens fixem en la quantitat de textos, però remarcable pel que fa a la varietat i la qualitat.

• Gèneres d’origen clàssic de caràcter humorístic i amb l’objectiu d’entretenir, com ara la novella, la facècia (Sobremesa y alivio de caminantes en el cual se contienen muy apacibles y graciosos cuentos y dichos muy facetos, de Joan Timoneda), la narrativa epistolar (Estil·lades i amoroses lletres trameses per Bartomeu Sirlot a la sua senyora i per ella a ell, anònim) i el diàleg.
• Gèneres tradicionals com ara la novel·la al·legòrica, l’hagiografia i la narrativa històrica.

En el cas de l’àmbit religiós parlem d’un corrent encetat als Països Baixos anomenat la «Devotio moderna», que defensa el caràcter senzill i íntim de la vida religiosa propi dels primers cristians. Aquest moviment té molt a veure amb les idees reformistes formulades per l’humanista Erasme de Rotterdam. En la literatura catalana, es recupera l’esperit místic que Ramon Llull traslladava a les seves obres.

La peça catalana més important d’aquest corrent espiritual és L’Espill de la vida religiosa, publicat l’any 1515. Habitualment, també se l’anomena El Desijós, en al·lusió al nom del protagonista. De l’autoria de l’obra els investigadors no s’acaben de posar d’acord, tot i que les pistes fan pensar que l’autor és Miquel Colmada. El Desijós és una novel·la al·legòrica en la qual un ermità viu un pelegrinatge pels diferents estadis de la tradició asceticomística: la via purgativa, la via il·luminativa i la via unitiva. En aquest cas, s’hi veu reflectida la influència del Blanquerna, de Llull, quan el protagonista de la novel·la, en arribar a la unió mística, escriu una obra titulada Psaltiri d’amor. L’espill va ser traduït al castellà i altres llengües, a causa del gran èxit que va aconseguir arreu d’Europa.

A l’altre extrem, trobem la prosa profana, que té unes característiques formals i de contingut més modernes, és a dir, adaptades a les fórmules renaixentistes. En aquest grup hi podem encabir totes les manifestacions classicistes i també la narrativa històrica. Alguns dels representants de la prosa historiogràfica són Jeroni Pujades i Rafael Martí de Viciana.

CAPÍTOL XVI (L’espill de la vida religiosa)

–[…]Emperò, vull-vos mostrar un arbre que tenim en aquest monestir, molt singular, i lo fruit molt preciós.

I prengué per la mà a Desijós i portà’l al lloc on estava dit arbre, lo qual, com lo véu Desijós onfian admirat de la nobilitat i excel·lència de l’arbre i molt més, en cert, de la varietat del fruit, car lo dit arbre tenia dos maneres de fruit. I digué lo religiós a la donzella:

–¿Com s’anomena aquesta fruita d’aquest arbre tan bell?

Respongué la donzella:

–Pare, esta fruita l’anomenem nosaltres Defidentia sui, que és, Desconfiança-de-Si, i l’altra l’anomenem Confidentia Dei, que és, Confiança-de-Déu. Aquest fruit se’n porten tot los que aquí venen, car, si no se’n portaven aquest fruit, poc los aprofitaria venir aquí i poc aprofitarien en aquesta que es diu Casa-d’Humilitat, la qual té aquest fruit, car la humilitat fa que hom no té onfianza en si sinó en sol Déu.»

(text adaptat)
De l’Antologia de la literatura catalana
Fundació Mediterrània
Diàfora

I d’altra banda, trobem les Estil·lades i amoroses lletres trameses per Bartomeu Sirlot a la sua senyora i per ella a ell, que conté quatre cartes d’amor on es narra la relació amorosa i eròtica dels dos protagonistes, el Bartomeu i la Bartomeua.

En aquesta unitat estudiarem amb més profunditat l’obra de Cristòfol Despuig Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, ja que és considerada una de les obres que exemplifica millor el Renaixement en català.

05.1 Reivindicació del català

Una de les característiques de l’obra de Cristòfol Despuig que el diferencia de la resta dels autors que hem anat estudiant fins ara és la tria del català com a única llengua de les seves obres. Optar pel català és una acció premeditada, tal com explica en el pròleg de la seva obra més famosa:

«No he volgut escriure-la en llengua castellana per no mostrar tenir en poc la catalana i també per no valer-me de llengua estranya per a defensar i il·lustrar la naturalesa pròpia, que és la principal intenció de mon treball, ni tampoc l’he volguda escriure en la llatina, perquè no pareguera ser tan generalment tractada i entesa per la nostra nació com jo volguera.»

Cristòfol DESPUIG
Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. A cura de Joan Tres
Curial

Despuig encara fa un pas més en aquesta defensa de Catalunya, criticant l’actitud centralista de la corona de Castella: «Casi tots los historiògrafos castellans estan en lo mateix, de voler nomenar Castella per tota Espanya».

Cristòfol Despuig (1510-1561/1580), el prosista més rellevant del segle XVI

Cristòfol Despuig fou un cavaller i humanista tortosí que es va dedicar a la prosa historiogràfica. Un altre dels oficis que va desenvolupar va ser el d’arxiver a Tortosa. L’educació que va rebre en un ambient cortesà consistia a conèixer aquelles pràctiques fonamentals que tot cavaller ha de saber: muntar a cavall, controlar les armes, llegir i fer exercicis de virtut. Quan tenia 20 anys, el 1530, es va casar amb Marianna Curtó, filla d’Esteve Curtó, d’una família oligàrquica de Tortosa. D’aquest matrimoni en nasqueren tres filles que es van casar amb personalitats influents de la ciutat. El cercle social de Cristòfol Despuig, doncs, era carregat de personalitats importants, on també podem trobar els autors Jaume Vidal i Pere Cerdà.

Despuig era una persona amb un profund interès per la realitat cultural, política i religiosa que l’envoltava. Al mateix temps, va dedicar gran part de la seva vida a llegir i a entendre els clàssics. Cal destacar que Tortosa era una ciutat de pas de la ruta comercial Barcelona València.

05.2 El paper de la censura

Malgrat que Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa van ser redactats l’any 1557, no es van publicar fins al segle XIX. L’autor no ho va fer per temor de la censura de la Inquisició.

05.3 El diàleg, un gènere renaixentista

El diàleg és uns dels gèneres purament renaixentistes. La modalitat dialogada consisteix en un text en prosa en què uns interlocutors intercanvien idees i ideologies en un context de ficció creat per l’escriptor. Entre altres trets distingim la versemblança i la imitació de les conductes habituals quan dues o més persones estan dialogant espontàniament. En els territoris de parla catalana es van escriure uns trenta diàlegs per part d’il·lustres de la literatura com ara Joan Lluís Vives o Antoni Agustí.