jueves, 24 de noviembre de 2016

Poesia del s.XV

Essent poeta, músic i pintor, Pere Serafí treballà de forma paral·lela alguns temes sota diverses formes artístiques, per això no és gens estrany que trobem coincidències en el temps entre el tema de les obres pictòriques que li encarregaven i els poemes que ell escrivia a casa. En la poesia combinava la llengua catalana i la castellana, hi reflectí el seu coneixement dels poetes medievals castellans, italians, francesos i catalans. El gust per aquests poetes medievals i les formes modernes que havia conegut a Itàlia van facilitar que fes ús d’estrofes i formes molt diverses, algunes de tipus més tradicional, com ara la cançó i les glosses, i d’altres de més modernes, com els sonets. Serafí sentia gran respecte i admiració, com la majoria de literats del Renaixement, pel poeta Ausiàs March i en una ocasió, fins i tot, li dedicà un sonet.
Malauradament, no se n’han pogut conservar totes les obres, perquè es creu que els problemes econòmics que travessava no li van permetre imprimir-les. Una d’aquestes obres anava adreçada al rei, Arte poética en romance castellano. D’entre els llibres publicats en destaquem:
  • Dos llibres de Pedro Serafín, de poesia vulgar en llengua catalana (1565). La primera part fa referència a l’amor i és la més extensa, i a la segona és on trobem un seguit de poemes escrits per altres autors que demostren les seves influències i els gustos personals. L’autor titulà aquesta segona part «Llibre segon, de les obres espirituals».
A la immortalitat de mossèn Ausiàs March, poeta català
El fènix sol mort i cremat, fet cendra, 
de temps en temps torna a cobrar la vida, 
on mostra clar que hom, amb virtut unida, 
si per temps mor, pot altra vida prendre,
que fama fa de nou son llum encendre 
aprés la mort, que ses virtuts revida, 
la qual és port que al virtuós convida 
en ben obrar, que en res no es pot reprendre.
Tal se pot dir d’Ausiàs March, 
poeta, que, mort, reviu al món per digna fama, 
puix que sosté una immortal memòria,
qual resplandeix del cel clara cometa 
fent molt gran llum al que la virtut ama, 
Doncs, preguem Déu li don l’eterna glòria.
Pere SERAFÍ 
Poesia escollida 
Edicions 62

05.2 Entre l’ausiasmarquisme i la tradició

Com a poeta, Ferrandis d’Herèdia va compondre poemes en les dues llengües que ell coneixia, el català i el castellà; fins i tot les obres eren bilingües. La temàtica de la seva poesia es pot dividir en dos grups ben diferenciats. Per una banda, escrivia sobre temes populars i, per l’altra, feia poemes imitant, en temàtica i mètrica, Ausiàs March. De l’obra poètica en destaca Cancionero general de Hernando de Castillo (1511) i un recull dels seus poemes que es va publicar després de la seva mort.


Ferrandis d’Herèdia va veure reconeguda i elogiada la seva trajectòria poètica pels seus companys poetes de l’època (Gili Polo, Nicolau Espinosa, Joan Timoneda i Gaspar Escolano). En les glosses que escrivia el cavaller valencià, com podrem veure en el fragment d’exemples, hi distingim uns versos populars que convertia en la tornada; podem dir que el poema era la glossa d’un refrany o d’una sentència. El mateix Timoneda va incloure en un dels seus poemaris un poema de Ferrandis d’Herèdia que feia servir aquesta tècnica. El següent fragment forma part d’aquest poema:

Metonímia,Metàfora i habilitació

En totes dues hi apareix el mot sopar, però no podem pas dir que es tracti exactament de la mateixa paraula.
Què diferencia, doncs, aquests dos mots? No pas la grafia. N’ha variat la categoria gramatical: mentre que en la primera frase sopar és un verb, en la segona és un substantiu.
Aquest fenomen s’anomena habilitació. L’habilitació és un procés que atribueix característiques noves a una paraula. Hi ha un canvi de categoria gramatical que n’afecta, és clar, el significat. En aquest cas diríem que un verb (sopar) ha estat habilitat com a nom (substantiu).
L’habilitació afecta sobretot noms (substantius), adjectius i verbs. El quadre següent ho aclareix:

Aquesta criatura és més bona que un tros de pa.
Observa aquesta comparació:
Si d’aquesta comparació n’eliminem el nexe (més bona que) ens queda una metàfora:
Aquesta criatura és un tros de pa.
La metàfora és un recurs pel qual una paraula pren el significat d’una altra paraula perquè hi té algun element en comú.
En aquesta frase, com que un tros de pa pot arribar a ser molt bo, s’acostuma a dir que una persona és un tros de pa, de tan bona com és.
En un altre recurs, la metonímia, les dues parts comparades estan molt més properes que en la metàfora, però es tracta de dos recursos molt semblants. Per tant, la metonímia designa una paraula amb el nom d’una altra amb la qual manté una relació de proximitat.
En aquell poble no s’hi veia ni una ànima (no hi havia ningú, cap persona).
Van anar a prendre una copa (el contingut de la copa).
Avui és Sant Jordi (avui és la diada de Sant Jordi).
Va demanar la mà de la princesa (la mà i la resta).

Diacrítics

En les unitats anteriors hem estudiat les regles d’accentuació en català. En aquesta unitat veurem que hi ha tot un seguit de paraules que s’accentuen malgrat que no compleixen aquestes regles. Són paraules que porten l’accent únicament per distingir-les d’altres paraules que s’escriuen o es pronuncien de manera molt semblant. Per diferenciar-les, se’ls posa un accent que anomenem diacrític.
Per exemple, la paraula nét s’accentua quan fa referència a la relació de parentiu i el mot net no porta accent quan indica el contrari de brut. Les dues paraules es pronuncien de manera semblant, tot i que una la diem amb la e tancada (nét) i l’altra amb la e oberta (net).
Exemples:
L’avi anava a buscar el seu nét a l’escola els dimarts.
La dona de fer feines ha deixat el vidre ben net
.
Els mots més usuals que porten accent diacrític són:
AMB ACCENTSENSE ACCENT
bé, bénsde bona manera, fortunabe, bensnom de la lletra, xai
bóta, bótesrecipientbota, botesverb botar, calçat
déu, déusdivinitatdeu, deusnombre, font, verb deure
dóna, dónesverb donardona, donessenyora
ésverb serespronom reflexiu
féuverb fer (pretèrit perfet)feuverb fer (present i imperatiu), territori feuda
fóraverb serforaadverbi
jóc, jócslloc on dormen els ocells, verb ajocarjoc, jocsacció de jugar
part del cosmapossessiu
mésquantitatiumespart de l’any, possessiu
mèumiol del gatmeupossessiu
mòlt, mòltaverb moldremolt, moltaquantitatiu
mónuniversmonpossessiu
móra, móresfruitmora, moresdona àrab
nét, nétaparentiunet, netapolit
ós, óssosmamíferos, ossospart de l’esquelet
pèl, pèlsvellositatpel, pelscontracció per + el i per + els
quèinterrogatiu i relatiu darrere preposicióquerelatiu, exclamatiu
verb sabersepronom reflexiu
séc, sécsplec del vestitsec, secsverb seure
sí, sísafirmaciósicondicional, nota musical, pronom reflexiu
sócverb sersoccalçat de fusta, tros de fusta
sòl, sòlsterrasol, solsastre, nota musical
sónverb sersonfet o ganes de dormir, possessiu
verb tenirteplanta, infusió, lletra, pronom
úsacció d’usaruspronom feble
véns, vénenverb venirvens, venenverb vendre
vésverb anarvesforma dialectal de veges
vóspronom personalvospronom feble

01.1 L’accent diacrític en els compostos i derivats

Cal estar atents perquè l’accent diacrític es conserva en els mots compostos, és a dir, que en aquests casos l’accent tampoc segueix les regles d’accentuació.
  • déu: adéu, pregadéu...
  • féu: desféu, reféu...
  • mòlta: remòlta...
  • món: rodamón, submón...
  • nét: besnét, renét...
  • pèl: contrapèl, repèl...
  • sòl: subsòl, entresòl...